La Blanca, 81 anys, és veïna de La Sagrera – Sant Andreu de tota la vida. Va créixer a una torre familiar on vivien 6 persones i on també hi havia la botiga de roba de la seva mare. Dels seus quatre fills, tres han marxat del barri, i un d’ells fins i tot de Barcelona. Només s’ha quedat a prop la seva filla, que viu en una de les torres al costat del que abans era casa seva. La Blanca no està sola, les seves germanes viuen a dos minuts d’ella i cada dissabte es troba amb les amigues de la infància per anar a fer el vermut. Hi ha coses que, malgrat el temps, no canvien, com l’estima l’avinguda que l’ha vist créixer, la Meridiana. Des de En Peu de Carrer l’hem entrevistat.
Com era el barri quan vostè era petita? Les cases eren diferents?
Era una situació molt diferent. La Sagrera era molt més tranquil·la, gairebé de poble apartat de la gran ciutat barcelonina envoltat de camps de pagesos. Hi havia moltes cases baixes, amb pati al darrere, jo vivia a una d’elles on ara mateix viu el meu germà. A aquesta mateixa casa hi teníem la botiga de la meva mare i hi vivíem sis persones, i sempre estava ple de veïnes. Moltes famílies vivíem a la mateixa finca, avis, tiets… tot quedava a prop. No hi havia blocs de pisos tan alts com els d’ara i estava ple de botigues especialitzades en alguna cosa, la meva mare era la de roba interior, al costat teníem el colmado, la lecheria, la fusteria, l’escola…
Com era la relació entre veïns abans?
Molt estreta. Si faltava sucre, anaves al replà. Si algú estava malalt, tothom ajudava. Érem com una família gran. La meva mare tenia sempre a veïnes a la botiga i ella les ajudava sempre que podia, moltes anaven en cerca de feina o diners, sempre trobava una solució o feina a fer per elles; cosir, repartir, embolicar… Jo recordo com a nena jugar sempre al carrer, enmig de la Meridiana on en aquell moment era una carretera envoltada de camps fèiem partits de futbol. A l’estiu es treien cadires fora, les senyores sortien a xerrar, es feien revetlles… La vida passava al carrer.
Quan el barri va començar a transformar-se
Creu que Sant Andreu ha perdut la seva essència?
Hi ha coses que s’han anat diluint amb el temps. Abans hi havia una confiança molt més gran entre veïns. Recordo perfectament deixar la porta oberta, entrar i sortir de casa sense aquella sensació de perill constant. Les mares parlaven al carrer mentre nosaltres jugàvem a la plaça fins que es feia fosc, i tothom vigilava una mica els fills de tothom. Ara tot és més anònim.
Hi ha més gent que va i ve, amb les meves amigues ho parlem que cada cop veiem més turistes amb maletes, més rotació, i costa construir aquest vincle. No dic que sigui pitjor en tot, perquè també hi ha més serveis i més oportunitats, però aquella vida de barri tan intensa i familiar s’ha transformat. Ens coneixíem tots entre tots, ara només conec les àvies com jo, que ens trobem al súper i recordem quan anàvem a l’escola, però poc més. Els meus fills fins i tot tampoc van tenir la vida al barri que tenia jo de petita, i mira que ara ja són grans. No van poder créixer amb aquell sentiment de comunitat i barri tan fort. I això, per mi, és el que més trobo a faltar.
Quan va començar a notar que el barri canviava?
Jo diria que fa uns vint o trenta anys. Quan van començar a rehabilitar finques i a apujar preus. I després amb tot el tema del tren i les obres, que han canviat molt la zona. Pensa que jo sortia amb les meves germanes a buscar la llet a un camió que t’omplia les ampolles a granel. La vida era molt diferent, les botigues eren de tota la vida i passaven de generació en generació, et coneixies amb tothom. Això, aquestes últimes dècades ha canviat molt, han tancat molts negocis de tota la vida i han obert comerços nous al barri que no són el que eren: propers, pels veïns…
Habitatge, preus i noves dinàmiques
Recorda quant es pagava de lloguer o què costava comprar un pis abans?
No té res a veure amb ara, quan jo era jove la meva mare va comprar 3 pisos al costat de la casa on vivíem per mi i les meves dues germanes, el meu germà es quedaria a la torre on vivíem. Ara és impensable comprar-se 3 pisos a Barcelona, si ja us costa llogar-ne un! A més, el meu marit, que tota la vida havia viscut al centre de Barcelona em va proposar anar a viure a l’eixample, prop d’on tenien la botiga de la seva família, els preus al centre de Barcelona eren molt diferents dels actuals. Al final vam decidir quedar-nos a La Sagrera, però si haguéssim volgut podríem haver anat a viure al centre, ara no crec que poguéssim.
Hi ha més pisos turístics ara que abans?
Abans no n’hi havia cap, és un barri no gaire cèntric ni maco de visitar. Ara no sé dir quants, però sí que veus gent amb maletes cada dos per tres pel carrer, al metro. I això abans era impensable. Suposo que en ser una zona que arriba el metro i és barat deu ser atractiu pels turistes d’allotjar-se.
Hi ha més rotació de veïns?
Sí. Abans sabies qui vivia a cada porta. Ara cada any canvia algú. Ens coneixíem entre tots i duràvem tota la vida al bloc de pisos, ara és més canviant, sobretot la gent jove dura menys a l’escala de pisos i va canviant de casa.
Viure el present amb nostàlgia
S’ha sentit mai desplaçada o fora de lloc al seu propi barri?
Desplaçada no… però a vegades estranya, sí. Quan tanquen una botiga de tota la vida i obren alguna cosa que no entens gaire, et preguntes si encara és el barri en què vas créixer i viure durant tants anys. Ha canviat molt durant aquests anys.
Deixa un comentari