L’experiència d’un estudiant que s’independitza
Per Joel Sabrià
Independitzar-se i compartir pis a Barcelona s’ha convertit en un repte majúscul per a molts joves de Catalunya. Molts universitaris necessiten un lloc on viure mentre estudien, però les opcions dignes són escasses. Les dificultats per trobar preus assequibles, la manca d’espai o l’alt cost de la vida són obstacles diaris. Aquesta és la realitat de l’Oriol Martínez Floro, estudiant de Física a la UB. L’Oriol va néixer a Blanes i els seus horaris feien impossible anar i tornar cada dia. Per aquest motiu, va haver de valorar moltes opcions fins a acabar trobant el pis on viu actualment. A Peu de carrer compta amb les seves vivències i consells.
Una mostra de la complexitat dels horaris universitaris és la gestió d’aquesta entrevista. Hem hagut de parlar per WhatsApp a causa de la falta de temps lliure per ambdues parts. A més, cal tenir en compte que el perfil d’estudiant que decideix compartir pis a Barcelona sol tornar al seu poble els caps de setmana.
Convivència i amics: És el somni universitari?
Molta gent creu que viure amb amics és el somni de qualsevol estudiant. És així realment?
A veure, com tot, és una experiència que té els seus pros i contres. El fet de viure amb amics és bastant enriquidor, però les condicions dels habitatges no sempre són les més còmodes. Compartir pis a Barcelona està bé si ho tries, però en molts casos no hi ha una elecció real. No és senzill trobar persones de confiança que busquin el mateix que tu i que tinguin un pressupost similar.
En el meu cas, vaig parlar amb futurs companys de facultat mitjançant contactes en comú. Al principi no coneixia gaire les persones amb qui anava a conviure. Tot i això, he tingut la sort que ens entenem bé i hi ha bona relació. En canvi, a la universitat he conegut gent que ni tan sols es diu bon dia amb els seus companys. Aquesta és una situació que imagino que deu ser molt incòmoda en el dia a dia.
Com gestioneu l’espai en un pis que no estava dissenyat per a tres persones?
Aquí és on cal ser molt curós. El pis té un disseny clàssic de l’Eixample, amb passadissos llargs però estrets. La cuina és el centre de tot, però també on hem tingut la majoria de discussions. Per exemple, no és còmode cuinar tres persones a la vegada quan tothom té pressa. També l’ordre és un problema freqüent. La nevera és limitada i, si no s’organitza bé, hi pot haver confusions amb el menjar dels companys.
La cara positiva de compartir pis a Barcelona
Tot i aquestes dificultats, també hi ha una part bona en la convivència, oi?
I tant, no tot és un drama ni molt menys. El punt positiu més destacat de compartir pis a Barcelona és que no estàs sol. Sempre tens algú per parlar o per fer activitats plegats. Viure amb l’Adrià i en Pol em permet no sentir-me sol en una gran ciutat on no coneixia gaire gent. Quan arribes a casa després d’un dia llarg, compartir una pizza o queixar-te dels problemes és vital per a la salut mental. Som una família escollida i aquesta solidaritat compensa la falta d’espai físic.
I sobre el barri on viviu, n’esteu satisfets?
L’Eixample està ben comunicat, però a la vegada és sorollós i car. Passem la major part del temps al pis, però la intimitat es redueix a quatre parets que no aïllen el soroll dels veïns. Estàs a casa teva, però mai estàs sol de debò. El sentiment de llar es perd una mica perquè no tens la sensació de poder fer sempre el que vulguis.
El present i el futur de l’habitatge jove
Va ser difícil trobar un lloguer que quadrés amb el vostre pressupost?
Totalment. Vam haver de buscar molt i veure pisos inaccessibles que no valien el que demanaven. Personalment, creo que no és normal pagar 500 euros per una habitació petita. S’hauria de fer alguna cosa perquè molts propietaris s’aprofiten de la necessitat dels estudiants. Compartir pis a Barcelona no hauria de ser un luxe prohibitiu per a la gent jove.
Quina visió tens sobre el futur de l’habitatge l’any 2026?
No soc gaire optimista. Veig que la ciutat continua prioritzant el benefici abans que facilitar l’accés a l’habitatge per a tothom. Es construeixen pisos de luxe per a turistes mentre nosaltres vivim estrets en finques antigues. El sistema ens tracta com a consumidors de pas, però els estudiants som els que donem vida a les universitats i als barris.
Finalment, em quedo amb l’aprenentatge d’aquesta experiència. Tot i el patiment pels contractes o la falta d’espai, el vincle que he creat amb els meus companys s’ha tornat imprescindible per a mi.
“El sentiment de casa es perd una mica perquè no tens aquesta sensació de poder fer el que vulguis. Al compartir pis a Barcelona, hem hagut d’aprendre a ser invisibles pels altres quan algú necessita silenci o espai”
Deixa un comentari