Durant la primavera i l’estiu, a Barcelona, s’inicia una cursa silenciosa entre els estudiants. No hi ha pancartes ni megàfons, però sí pantalles obertes fins a la matinada en pàgines web d’habitatge, trucades sense resposta i visites on et miren de dalt a baix abans de dir-te que “ja t’avisaran”. És la cursa per trobar pis.
La cursa per trobar pis
“Em sento estable a curt termini, és a dir, fins al juny”, explica el Pau Biosca amb un to preocupat. En Pau és un jove lleidatà que l’any passat va començar a estudiar a Barcelona. Estava a una residència, i va decidir, juntament amb tres amics seus, que l’any següent volien compartir pis. Després de molts missatges sense resposta i una atenció anecdòtica i irrellevant, els seus pares van intervenir. “Si no trucaven ells, no ens feien cas”, comenta. Ho recorda com un procés “molt estressant”.
Van començar a buscar pis a la primavera i van aconseguir el pis que viuen a finals d’agost. Ara mateix, paguen gairebé 2.000 € per un pis d’una agència a la Sagrera, però només el tenen assegurat fins que acabi el curs acadèmic. Davant aquesta situació, pateix perquè no els vulguin renovar el contracte o els hi apugin el preu i hagin de repetir “el procés tan esgotador de trobar un altre lloc on viure”. Tot i això, s’ho agafa de manera optimista. “Hem d’estar preparats per tot”, diu Biosca, com si es tractés d’una batalla.
Per la professió que està estudiant, el més convenient serà establir la seva vida a la capital catalana, però per res del món s’imagina estabilitzant-se aquí. Considera que els preus són “inaccessibles” tot i que estan normalitzats. “Cada cop que m’imagino el meu futur a Barcelona tremolo. Per mi mateix, és impossible que arribi a cobrir totes les despeses. Em veig compartint un pis fins als cinquanta anys!”
Dependència i incertesa
La Noa Benavente també fa dos anys que viu a Barcelona, concretament, a Vallcarca. Comparteix el pis amb tres joves més, que entre tots paguen uns 1.200 € al mes. Té contracte de cinc anys i el preu està blindat. Una situació més còmoda que la del Pau. Aquest contracte a anys vista fins que acabi els seus estudis li dona seguretat. Tot i això, arribar fins aquí tampoc li va ser fàcil. “No ens volien a cap pis perquè érem estudiants”, explica. Fins que van trobar el que hi viuen ara, que els propietaris eren de Lloret de Mar, la mateixa ciutat que ella. La diferència no va ser el sou, sinó la coincidència. Recorda la recerca com “traumàtica”.
Benavente reflexiona sobre la seva vida quan acabi la carrera que està estudiant. Desitja poder viure aquí, a Barcelona, però confessa que ho veu molt complicat. “Hauré de treballar moltíssimes hores per poder permetre’m viure aquí”, diu preocupada.
A Sagrada Família hi viu, juntament amb dues amigues, l’Abril Fernandez. És una estudiant de Les Olives que al principi de fa dos estius buscava pis per poder vindre a estudiar a la capital. Es van topar amb anuncis falsos i estafes. Finalment, van aconseguir el pis mitjançant el contacte de la mare d’una d’elles amb una agència. Tot i que admet que al principi va ser molt dur perquè no trobaven res que s’adaptés amb el que elles buscaven, també que no pot dir que “fos extremadament dur”. “Vam tenir molta sort”, accepta. Paguen 1.400 € al mes i tenen un contracte a cinc anys vista. Fet que les fa estar tranquil·les i sense por a pujades de preu, “de moment”.
Ella no vol estabilitzar la seva vida a Barcelona, però en el cas que volgués, argumenta que amb una feina estable i un sou mínim, seria gairebé impossible cobrir totes les despeses. “Tinc clar que hauria de compartir pis”, diu.
Joventut i precarietat en l’habitatge a Barcelona
Cap d’ells treballa durant el curs perquè els horaris universitaris no els hi permet. Depenen d’una manera o una altra del suport familiar. Tots tres tenen on viure, cap d’ells ha viscut pujades de preu ni condicions irregulars. Es consideren afortunats. Tot i això, han après que viure a Barcelona, i més sent joves, no es resumeix en pagar un lloguer alt. És viure amb incertesa. És dependre econòmicament dels seus pares. I assumir, que la tranquil·litat pot caducar. Coincideixen en el fet que el futur de l’habitatge és incert.
Més d’un segle de lluites per l’habitatge a Barcelona
La situació d’aquests joves, no és ni molt menys un fet aïllat ni una simple dificultat generacional. És cert que el preu dels lloguers puja com l’escuma, i es veu com quelcom quotidià. Pagar 1.500 € és el més normal, i si pagues menys ets afortunat. Tot i això, la tensió per l’habitatge forma part de la història de Barcelona.
Els contractes temporals, les visites frustrades, la por per no renovar i els preus inaccessibles escriuen el relat de l’habitatge de la capital catalana, que acumula dècades de conflictes al voltant del dret per viure dignament. El que viuen avui dia aquests estudiants, no és més que un nou capítol d’un llibre de lluites i de disputes entre el mercat i la vida dels ciutadans de Barcelona.
L’Ajuntament de Barcelona ha cartografiat més d’un segle de lluites per l’habitatge a la ciutat a partir del projecte Memòria Democràtica. Es visualitza un mapa interactiu que resumeix els conflictes des de l’any 1900 fins al dia d’avui.
Primeres reivindicacions
A principis del segle XX existien protestes contra l’augment del preu dels lloguers. Els obrers es mobilitzaven per reclamar unes condicions dignes. Durant el franquisme també va haver-hi moviments on s’exigien serveis bàsics, regularització i millores urbanístiques. Als anys setanta, inclús, un grup de veïns del Besòs van tancar-se durant quinze dies al Patronat Municipal d’Habitatge per l’enfonsament d’uns baixos i l’aparició d’escletxes. Van convertir-se en un símbol de la reivindicació democràtica. Amb crisi del 2008 va iniciar un nou capítol en la lluita i la resistència mitjançant mobilitzacions contra desnonaments i l’entrada de grans propietaris al mercat residencial.
Les mobilitzacions actuals pel dret a l’habitatge
Avui dia, aquesta tensió històrica adopta noves formes. El Sindicat de Llogaters li dona un lloc central a l’agenda pública sobre el debat dels contractes temporals, la regulació dels preus i el poder dels grans propietaris monopolitzat. La Plataforma d’afectats per la Hipoteca denuncia desnonaments i pressiona al govern per garantir el dret a l’habitatge de tothom. I com aquestes entitats, moltes altres.
Les experiències dels estudiants formen part també d’una estructura de lluites quotidianes. La seva lluita, però, és silenciosa: començar a buscar pis amb molts mesos d’antelació, acceptar preus massa alts, acceptar que compartir habitatge és una necessitat i potser una condició permanent i viure amb incertesa si no tenen un contracte a anys vista.
Una estabilitat amb data de caducitat
Barcelona continua sent una ciutat que atreu els joves i que dona oportunitats. Però també genera no estar tranquil. La lluita no sempre és sortir a fer soroll, a vegades són les nits sense dormir perquè no trobes un pis que s’adeqüi a un preu raonable, o una pregunta repetida “l’any vinent, encara tindré aquest pis?”. El problema de l’habitatge a Barcelona no és conjuntural, sinó estructural.
Viure a Barcelona no és només pagar un lloguer: és conviure amb la incertesa.
Deixa un comentari