Ada Colau, exalcaldessa de Barcelona
L’exalcaldessa reflexiona sobre la crisi a la ciutat, denuncia l’especulació immobiliària i reivindica polítiques per garantir el dret a un sostre.
L’ombra de les polítiques innovadores
Com a alcaldessa, has viscut el que molts anomenen «lawfare» o persecució judicial: com ha sigut intentar impulsar polítiques innovadores, amb aquesta pressió i persecució judicial?
Vam fer el que s’esperava de nosaltres. Jo venia de l’activisme pel dret a l’habitatgei he estat més anys activista que alcaldessa, segurament va ser un dels motius pels quals molta gent em va votar. Jo tenia molt clar a qui em devia, i no només arribàvem per fer una gestió més honesta o més transparent, sinó ho feiem per tocar privilegis que abans no s’havien tocat, com l’habitatge.
Per mi va ser satisfactori que moltes coses que a mi em deien com a activista que no es podien fer des de l’ajuntament, aturar desnonaments o la creació de cooperatives de cessió d’ús, poder-les impulsar. Si hi havia altres moviments socials sense finançament ni poder que ho feien, perquè l’Ajuntament de Barcelona no ho podia fer? Ho vam fer aprenent d’aquests moviments, que és una cosa que la institució hauria de fer més, hauria de ser menys arrogant i més humil.
Nosaltres som el que vam fer, vam aprendre de la plataforma “Afectats per la Hipoteca” i vam inventar-nos una unitat de mediació per als desnonaments que va acompanyar a més de set-centes famílies. Vam demostrar que l’Ajuntament podia fer molt més del que havia fet fins aquell moment. Evidentment, quan poses multes milionàries o obligues a fons voltors a oferir lloguer social, estàs tocant interessos econòmics molt poderosos i et posen querelles i campanyes de desprestigi. Encara que no ens agradaven aquestes querelles ni campanyes, no ens n’hem penedit ni un sol dia.
La crisi Barcelonina
Fa temps que podríem objectivament dir que Barcelona té un problema d’habitatge: el preu del lloguer i de la compra és desorbitat comparat amb els sous. Com creus que es pot solucionar aquesta problemàtica que afecta milers de barcelonins i barcelonines? Creus que un lloguer assequible pels locals és compatible amb la massificació turística que viu Barcelona?
És un problema de Barcelona, de Catalunya i de tot l’Estat espanyol. A diferència d’altres països europeus com França, Àustria, Viena o Holanda que tenen un 15, 20 o 30% d’habitatge protegit, aquí estem a l’1%, . Amb aquestes condicions i amb governs que no han impedit l’especulació i l’han afavorit amb facilitat, fa que els fons voltors vinguin i comprin edificis sencers sense cap mena de control.
A mesura que l’especulació immobiliària creix en el món sencer, el problema no ha fet més que agreujar-se. Es poden fer moltes coses, no hi ha una única mesura, però clarament la idea és que l’habitatge no s’autoregula. Això ja es va demostrar fals amb la bombolla immobiliària, es van fer més habitatges que mai i els preus van pujar de manera il·limitada perquè no hi havia cap control. Amb això ja s’ha demostrat que s’ha de regular el mercat, que no és només que la institució pública ha de fer més habitatges públics. No estem parlant de rellotges ni televisors, estem parlant d’un bé de primera necessitat i, per tant, s’han de posar límits.
Lloguer social
El 2021, per fer front a la crisi de l’habitatge a Catalunya i després del fracàs de la norma que establia la reserva obligatòria del 30% per a pisos socials a Barcelona i només va aconseguir 52 habitatges en 4 anys, vas anunciar la construcció de 4.500 habitatges de lloguer social a la ciutat, que mai es van materialitzar. Quin balanç en fas?
Nosaltres vam fer la mesura del 30%, vam anar a parlar amb el regidor i l’alcalde de Londres i de París, perquè allí ja feia anys que ho tenien. Ens van avisar que quan aprovéssim el 30% estarien un temps sense construir res per pressionar-nos, i farien de tot per tirar la mesura enrere. Efectivament, va costar molt aprovar el 30%, hi havia una pressió molt forta sobre els altres partits, però gràcies a la pressió social i moviments socials, vam aprovar-lo. El sector privat durant un temps va fer allò que ens havien advertit Londres i París.
El problema és que ara el partit socialista és molt més sensible amb aquestes pressions i està volent-lo modificar. Si no es modifica i aguantem, aquesta llei començarà a produir habitatge protegit a tots els barris de la ciutat. Aquesta mesura funcionarà si s’aguanten les pressions que estan havent-hi del sector privat i els partits polítics aguanten i no cedeixen a les pressions.
La Gestió Socialista
Des que Jaume Collboni va entrar a l’Ajuntament amb els vots dels Comuns, ha estat desfent polítiques que tu vas impulsar, com els eixos verds i les superilles; per exemple al carrer Pelai. Tu vas ser bastant crítica amb ell inclús dient que el seu model de Barcelona n’era un «sense futur». Creus que vau cometre un error investint-lo alcalde? Quin futur o present preveus per la Barcelona de Collboni?
L’error, per mi, és que el partit socialista a Barcelona no sigui d’esquerres dient-se partit socialista. Crec que està traint la majoria dels seus votants populars dels barris de la ciutat. Si no votàvem a Collboni, qui sortia era Xavier Trias de Junts, que el programa era desmuntar el que havia fet Barcelona en Comú durant vuit anys. Per tant, per evitar desmuntar tots aquests canvis, com a mal menor, vam votar el partit socialista convidant-lo a fer un pacte d’esquerres. La decepció ha sigut que no l’han volgut fer i que han prioritzat ocupar el poder i quedar-se allà.
Moltes polítiques no s’han atrevit a desfer-les, a diferència del que hagués fet junts, però les han frenat i no han continuat amb el procés. Ara ells simplement estan inaugurant les coses que vam deixar en obres, però no estan promovent noves polítiques. El perill més gran que pot tenir Collboni és cedir a la pressió dels Lobbies amb mesures com el 30%, és un risc real i crec que la ciutadania s’ha de mobilitzar per evitar-ho. Nosaltres pressionarem tot el possible perquè la mesura del 30% es quedi.
Futur Barceloní
Hem parlat de la teva feina com a alcaldessa, dels reptes que té Barcelona en matèria d’habitatge i el futur que espera Barcelona amb Collboni. Quines polítiques creus que són urgents per l’habitatge? Creus que la regulació del lloguer és la (o una) de les solucions?
Com deia, no hi ha una única solució per un problema tan estructural on no s’ha fet gairebé res amb tants anys de democràcia, aleshores s’ha de fer molt més habitatge de lloguer social. Abans l’habitatge que feien els governs socialistes o de Convergència i Unió, eren de propietat fets amb diners públics, i amb diners públics s’acabava fomentant l’especulació. Nosaltres ho vam canviar, i ara tot l’habitatge que hi ha a Barcelona és permanentment protegit i només de lloguer social.
Com que fer habitatge és lent, s’ha de regular també el sector privat per corresponsabilitzar-lo. Ja vam alertar que després de la bombolla immobiliària hi hauria la bombolla del lloguer, els grans especuladors estaven comprant per especular. Pedro Sánchez es va comprometre el 2018 que regularia els lloguers, però fins 2022 o 2023 no es va fer la llei. Vam avisar que en aquesta no podia deixar els lloguers de temporada fora, però malauradament, ha estat així, i avui a Barcelona, encara que s’aplica i funciona quan s’aplica, la majoria dels lloguers que es fan són de temporada, perquè es va deixar la trampa a servei dels especuladors i aquests l’han feta servir.
Jo crec que encara s’han de fer més coses, perquè el tema és tan urgent i tant greu que s’hauria de fer una altra llei per impedir que es pugui fer cap compra especulativa d’habitatges. Que es pugui comprar un habitatge però per viure. Que la gent que compri que sigui per viure-hi. Hem d’evitar l’especulació com sigui.
Deixa un comentari