La lluita dels joves per trobar habitatge en una ciutat de preus desorbitats i una demanda ferotge
Per Eduard Ayguasanosa
Competència per un pis
Un matí qualsevol a Barcelona, una quinzena de persones esperen al replà d’un edifici del barri de Sants per visitar el mateix pis a la mateixa hora. Entre elles hi ha la Mariona Ávila, resident de primer any a l’Hospital Clínic de Barcelona. Fa mesos que busca un lloc per viure a la ciutat després d’aconseguir la plaça.
A pocs quilòmetres, en un altre barri, s’hi troben en Pau Biosca i en Roger Font, dos estudiants de 19 anys. Revisen anuncis al mòbil mentre es coordinen amb dos amics més. Necessiten un pis per a quatre persones, ben ubicat i amb un preu assumible per tots quatre.
Tots tres tenen situacions diferents, però comparteixen la mateixa sensació: trobar pis a Barcelona és una cursa d’obstacles. A Peu de Carrer ens expliquen la seva experiència
Preus elevats i emancipació tardana
Actualment, el preu mitjà de lloguer a la ciutat se situa al voltant dels 1.153€ al mes, segons el Departament de Territori. Aquesta dada situa Barcelona com una de les ciutats més cares d’Espanya per llogar una habitació.
Per aquests motius, la mitjana d’edat d’emancipació és de 29 anys. És una edat molt avançada si es compara amb altres països d’Europa. A Dinamarca és de 21 anys, a Alemanya de 24 i a França de 23, segons dades de la Comissió Europea.
Aquestes dades reflecteixen una realitat cada cop més evident: Joves i Lloguer a Barcelona s’han convertit en un binomi marcat per la dificultat d’accés a l’habitatge i l’endarreriment de l’emancipació.
Alta demanda, poca oferta
A part dels preus del lloguer, buscar pis suposa entrar en un mercat amb una demanda molt superior a l’oferta disponible. Cada anunci publicat als portals immobiliaris mobilitza desenes de persones que competeixen per la mateixa oportunitat.
“Vam coincidir 15 persones a la mateixa hora per visitar el mateix pis”, explica la Mariona. Cada visita es converteix en un procés selectiu.
“No pots posar molts requisits, perquè a la que en trobes un, l’has d’agafar”, resumeixen en Pau i en Roger. Es tracta d’un mercat on no hi ha marge per negociar ni per contemplar altres opcions.
Aquesta escassetat d’oferta fa que la recerca es converteixi en una competició constant. El temps de decisió pot ser clau per aconseguir el pis o haver de continuar buscant.
Qualitat versus preu
En moltes ocasions, no és només una qüestió de què pagar, sinó per quines condicions pagues aquell pis. Els testimonis coincideixen que l’oferta sovint són pisos petits, amb menjadors i cuines antigues. Tot i això, els preus són molt desorbitats si es tenen en compte les condicions.
“Si vols alguna cosa decent, no tens marge per posar requisits”, explica en Pau.
Malgrat que els preus dels nous lloguers han baixat moderadament després de la regulació, al voltant d’un 6,4% respecte a pics anteriors, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat continua entre les més cares d’Espanya. L’oferta, a més, és escassa.
Vulnerabilitat i garanties
Per a molts joves, el problema no és només trobar un pis assumible. També és fer-se escoltar en un mercat saturat i poc receptiu per a ells.
“La clau és insistir, i en el cas dels estudiants sobretot que ho facin els pares”, expressa en Pau. Reflecteix la sensació de vulnerabilitat que molts pateixen davant dels propietaris.
“Als joves sembla que no ens facin cas, no ens prenen seriosament. T’escolten, però els hi entra per una orella i els hi surt per l’altre”, afegeix en Roger. Recorda hores de trucades i visites que no acabaven en cap acord.
Aquesta percepció s’ajunta amb una situació econòmica complicada. El salari mitjà dels joves a Catalunya se situa al voltant dels 1.050€. Això significa que, de mitjana, el preu del lloguer supera la totalitat del sou.
Aquesta situació explica per què, en el cas de la Mariona, tot i tenir un sou com a resident de dermatologia, el propietari sol·licités un aval d’un familiar amb un sou superior. No és només un pis, sinó una assegurança de pagament en un context en què el risc percebut pels propietaris, sobretot si tracten amb joves, és alt.
Tot i els intents de regulació de preus, Barcelona continua sent una ciutat on els joves troben grans dificultats per emancipar-se. Entre preus desorbitats, oferta escassa i competència feroç, molts es veuen obligats a compartir pis o dependre de la família per obtenir garanties. Els casos de la Mariona, en Pau i en Roger evidencien que la problemàtica de Joves i Lloguer a Barcelona no és puntual, sinó estructural, i que l’accés a un habitatge digne continua sent una cursa plena d’obstacles. No es tracta de luxe ni d’exigències excessives, sinó de l’accés mínim a un habitatge digne.
“Als joves sembla que no ens facin cas, no ens prenen seriosament. T’escolten, però als propietaris els hi entra per una orella i els hi surt per l’altre”
Deixa un comentari