Barcelona ja no és una ciutat per a joves: les regles del joc ja no les marquen els projectes vitals dels individus, sinó els interessos dels rendistes. La ciutat ha esdevingut un tauler on els preus decideixen qui té dret a quedar-se o qui acaba sent un peó expulsat. Des del Consell de Joventut (CJB), actuen com a altaveu a les demandes de la ciutadania, sobretot d’una generació per la qual l’emancipació sembla un luxe inabastable. Després uns mesos d’activitat intensa, Yosef Bakali, membre del secretariat, especialitzat en temes d’emancipació, explicarà A Peu de Carrer per què la capital catalana és la ciutat prohibida pels joves.
Quin percentatge del sou d’un jove de Barcelona cal destinar avui dia per viure sol?
Doncs la situació és bastant alarmant. Els estudis d’aquests darrers anys assenyalen que a Barcelona, les joves hem de destinar el 85% dels nostres sous al lloguer! Tot això sense comptar en altres despeses com són els subministraments o el mateix cost de viure (transport, alimentació, cultura, oci, etc.). Aquesta realitat, no només està normalitzant la precarietat extrema, sinó que a sobre hem de carregar amb l’estigma per part dels adults. Qui no ha sentit mai dir: “és que els joves no s’esforcen” o frases així… ?
Llogar una habitació és l’única opció i ara compartir ja no és una etapa universitària, és una condició de vida fins als trenta i llargs.
Compartir pis és el millor dels casos! El 83% dels joves avui dia no estan emancipats, és a dir, viuen amb les seves famílies perquè no tenen alternativa. Que una habitació costi 500 € és una vergonya. El mercat s’ha inventat trampes per saltar-se la regulació dels lloguers. Però a més, tenim un repte: fer entendre a la política que l’habitatge és un dret de primera necessitat i no un bé de mercat com s’han atrevit a dir alguns governants…
L’expulsió del jovent i la salut mental
S’està expulsant sistemàticament el jovent del mercat, fins i tot aquell que té nòmina?
Doncs malauradament els preus pugen i mentre uns es fan més rics, els altres patim les conseqüències de veure la nostra capacitat d’estalvi anul·lada o minimitzada al màxim. I em pregunto: pagant 1000 € de lloguer i cobrant poc més de 1200 del Salari Mínim, com vius? No hi ha marge. Durant molts anys els rendistes han pogut fer i desfer sense cap fre, i ara, les joves barcelonines som qui paguem de manera majoritària aquests abusos del mercat immobiliari.
Molts joves s’han d’exiliar’ a la perifèria perquè la ciutat els escup?
Ser veí o veïna de Barcelona ja no és un dret, és un negoci. Els rendistes cada dia destrueixen la nostra cultura comunitària als barris i ens expulsen a les perifèries, on també estan fent un negoci molt lucratiu.
Com afecta aquesta incertesa a la salut mental del jovent?
Aquí hem de ser molt clars: afecta tant els projectes com a les expectatives de vida. Volem autonomia i independència, no demanem luxes: volem que amb la nostra feina ens permeti un projecte de vida digne, i això vol dir per tenir una llar on desenvolupar la teva vida. El fet de veure’ns condemnats a ser màquines productives sense cap incentiu vital porta a molts problemes de salut mental.
Regulació de preus i el paper de l’Ajuntament
Creieu que està funcionant la regulació de preus realment o “feta la llei, feta la trampa”?
Estem molt orgulloses que el Parlament hagi posat en marxa una llei per limitar els abusos que utilitzen per encarir encara més la nostra ciutat. I no parlem d’una trampa qualsevol, estem parlant de vides, i de milers de joves que avui dia, i gràcies a la regulació, hi viurem una mica millor, però encara calen polítiques valentes per abaixar els preus.
Quina és la mesura més urgent que exigiu a l’Ajuntament?
Exigim la construcció d’habitatge públic amb reserva per a persones joves i amb lloguers assequibles. I eines per denunciar els fraus de llei i acabar amb els pisos turístics.
Generació nòmada: entre la pèrdua de barri i la discriminació immobiliària
Si un jove ha de canviar de pis cada any com es pot arrelar al barri? Estem creant una generació nòmada a la força?
Exacte. Hem notat com les entitats de barri han anat perdent força i l’associacionisme juvenil viu una crisi constant perquè sense estabilitat com t’ho fas per participar en les accions del teu barri? Tot i això, també cal assenyalar que hi ha joves que tot i ser expulsades encara generem xarxa i comunitat.
Buscar pis avui dia sembla una entrevista de feina. Us arriben casos de discriminació?
Aquí tenim dos problemes: el racisme d’alguns propietaris, d’una banda, i com els operadors immobiliaris complauen aquests desitjos. Cal agilitzar els canals de denúncia (com l’OND a Barcelona) i, per altra banda, hem de difondre molt bé les sancions perquè aquestes pràctiques no es donin mai més! També com estudiants tenim un estigma: que fem festa, soroll, etc. I no, nosaltres volem pisos per fer el nostre projecte de vida.
Residències de luxe i especulació
Què en penseu de les residències d’estudiants privades amb preus de luxe (més de 1.000 €/mes)?
És la mostra que la ciutat ja l’han venuda a grans especuladors i a un públic estranger amb un alt poder adquisitiu. Hem de demanar a l’Ajuntament que limiti els preus de les residències perquè compleixen les funcions d’habitatge i han de ser un bé de primera necessitat i, per tant, hem de limitar l’especulació i el negoci!
Per què no s’aposta per un model de residència pública com a altres ciutats europees?
Per falta de voluntat, i de fet a Barcelona hi ha un parc d’habitatge de més de 800.000 pisos per una població d’uns 1.600.000 habitants. Un pis per a cada dues persones. Si hi hagués intenció i voluntat política es podrien garantir fins i tot pisos per a tothom!
La loteria de l’habitatge i la via de l’organització col·lectiva
L’ Ajuntament sovint anuncia quotes d’habitatge protegit per a joves. Són suficients?
Fent una comparació: per guanyar la grossa de Nadal, estem parlant que les possibilitats són del 0,001%. Ara et donaré una dada que és esgarrifosa: només el 0,009% de les joves s’han emancipat amb un HPO. És una loteria gairebé impossible. Falta molta oferta pública i lloguer assequible, aquesta és una de les claus de l’èxit, no més habitatge públic en mans privades. Tenim una ciutat amb molts límits físics, per tant, també hauríem d’estudiar mètodes d’expropiació per ampliar el parc públic.
Què li diríeu a un estudiant que ens estigui llegint. Hi ha esperança o l’única sortida és marxar?
I tant que n’hi ha. L’esperança neix de l’organització. El Sindicat de Llogateres guanya cada dia batalles com la Casa Orsola o la Vaga de lloguers contra La Caixa. També tenim el sindicalisme de classe, cada dia ens trobem amb negociacions de convenis que milloren les condicions de les treballadores. És urgent que ens organitzem en comunitat per fer possible una Barcelona on residir sigui un dret i no un privilegi en mans de qui s’ho pugui pagar.
Deixa un comentari